CONFERÈNCIA DAVANT D’AMNISTIA INTERNACIONAL DE CASTELLÓ.
SALÓ SOCIAL SAN ISIDRO, C/ D’ENMIG - 13 de MAIG del 2011
Membres d’Amnistia Internacional a Castelló, senyores i senyors:
No cal que diga que és un honor per a mi que m’hàgeu invitat a fer una conferència en un dia tan assenyalat com el dia que exposeu a nivell estatal i local, i no sé si també internacional, la situació dels drets humans al món, tot celebrant-ne els avanços i denunciant els seus incompliments. No seré jo qui negue el valor de la vostra lluita i que m’agradaria que fóra compartida pel màxim nombre de persones i, sobretot, dels estats que es consideren democràtics. Però tots coneixem que no solament en els estats de règims no democràtics s’incompleixen o s’inculquen els drets humans, talment com, malauradament estem comprovant dia a dia en l’escena internacional, amb tantes víctimes propiciatòries i innecessàries, fruit de l’abús de poder, sinó també, en ocasions, en aquells estats que se’n consideren. Per això la lluita serà llarga. Però vos anime que la seguim, cadascú dins de les nostres possibilitats.
No cal que us recorde que la lluita pels drets humans i la seua declaració universal, vosaltres ho sabeu millor que jo, és fruit de la Il·lustració i el filòsof més representatiu va ser Immanuel Kant. Aquest va sostraure les persones de la seua dependència d’altri i va declamar i reclamar l’eixida de l’home de la seua minoria d’edat de la qual només ell mateix n’es el responsable. La minoria d’edat, assegurava Kant, era la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’altri. I d’aquesta incapacitat era responsable l’home perquè la causa no està en un defecte del seu enteniment sinó en una falta de decisió i coratge: la por i la comoditat. Gosa pensar: Sapere aude, deia. “Tin el coratge de servir-te del teu propi enteniment. Aquest és el lema de les llums.”
I per què he esmentat la Il·lustració i Kant? Perquè precisament, de l’emancipació de l’home com a persona, fora de la tutela dels déus i d’aquells que s’atribueixen la seua representació, l’home adquireix tots els seus drets. Els que Amnistia Internacional s’esforça per fer complir o per denunciar.
M’alegra que un dels motius pels que m’hàgeu invitat a fer aquesta conferència vinga donat no solament per ser escriptor sinó perquè heu intuït, o sabeu que dins de la meua obra literària reivindique molts dels drets que la vostra lluita tracta de fer universals. Els escriptors només comptem amb la paraula. És amb la paraula amb la qual es construeix l’espai públic, sempre que la paraula no vire cap a la repetició i cap a la consigna, i més si és dogmàtica, ja que aleshores comença la violència simbòlica o física. La majoria d’escriptors defensem la paraula com a vehicle de la política democràtica i com a solució als conflictes a través del diàleg. I això és el que trobareu en la meua obra.
Hi ha certa creença, o prejudici, que la literatura infantil i juvenil és mera literatura de distracció, d’aventures, de misteri, per als respectius consumidors. I he de dir que sí, que n’hi ha, de distracció i d’aventura, de misteri, perquè és allò que entreté, distrau o ensenya al lector, però no solament això. Tots coneixem els contes clàssics que intentaven moralitzar a través de les seues narracions, com les velles faules. Avui no es tracta d’això, només, com he dit. El vell sentit moralitzador, de vegades reaccionari i pudent, ha quedat sortosament enrere, però no vol dir que a través de la lectura moderna no hi haja uns valors, més universals, potser, que ensenyar. I quan dic més universals, o senzillament universals, vull dir que han de servir per a totes les persones, siguen de la cultura que siguen, siguen de la religió que siguen, i no constrets a uns valors merament ‘nacionals o religiosos’.
Podria extraure alguns exemples de les meues novel·les destinades al món infantil, però faré només referència als valors de dos llibres que m’estime molt, L’autobús d’aniràs i no tornaràs i Mussa, el fill de Barba-rossa. I deixe de nomenar el dret que un tren té d’enamorar-se d’una bella passatgera en El tren que es va enamorar…
Naturalment que la literatura juvenil es presta més a la possibilitat d’introduir en el món juvenil valors universals. I es pot fer amb intencionalitat didàctica o es pot fer de manera que el mateix alumne traga les seues conclusions de l’anàlisi de l’obra. Jo no he estat mai partidari de fer una obra intencionadament didàctica. No crec que siga una funció de la literatura. Però que tampoc no s’ha d’evitar que de l’actitud dels personatges el lector puga traure les seues pròpies conclusions, ja que tots aprenem de les experiències dels altres, siguen personatges reals o ficticis…
Quan em vaig posar a escriure, sense imaginar mai que arribaria a fer d’aquells primers intents una professió, tampoc no vaig pensar que la meua obra aniria majoritàriament dirigida a un públic juvenil, si bé he fet intents d’escriure’n per a adults en algunes novel·les negres o en novel·les més grosses. Perquè les primeres publicacions anaven dirigides a un públic adult. És el cas de No fiqueu llorers sobre el meu nom. Prometeo, 1980.
És la primera narració que em van publicar, gràcies al premi que l’obra va obtindre a València el 1980, i és la primera narració on reivindique, a través de la memòria històrica, un personatge singular, pintor i restaurador de ceràmica, que va ser condemnat en un judici sumaríssim, a mort, acusat d’haver enganyat els familiars dels capellans, que els van posar en les seues mans, i als quals van afusellar tot seguit. Era Joan Tomàs i Martí, germà del nacionalista agrarista de primers del s. XX, Vicent Tomàs i Martí. A més del fet narratiu, hi va haver un fet real: els fills de les famílies dretanes són els qui el van rescatar de l’oblit. Vaig voler reflectir, entre d’altres fets, una experiència d’una sessió d’esperitisme a què el vam dur els amics, quan el senyor Joan ja es trobava vell, i que acabà confessant tot pensant que tenia el germà Vicent allí present en esperit:
“…em vaig veure jutjat i condemnat a mort per atemptats que anaven contra els homes, jo, que només havia lluitat pel seu bé. Llargues i solitàries nits de presó… La meua força espiritual em permeté superar aquesta llarga crisi i una vegada establert a Barcelona vaig continuar la lluita tot posant els meus sentits en el meu deure com a treballador… Pulcritud i honradesa, relacions fraternes entre les persones que anava coneixent… Heus ací les meues constants… Però els anys, Vicent, no han passat de bades i he hagut de tornar al recer del poble, del nostre poble on, després d’uns anys d’amarga solitud, he trobat uns joves que han alegrat els meus darrers dies i en els quals he vist que l’home no és sols venjança, ni l’home odi contra l’home. He descobert en ells els mateixos anhels d’amor i de treball que a tu i a mi ens féu donar els dies més bells de la nostra vida…”
Després d’aquesta obra, mogut per retrobar el paradís perdut que no vaig tindre com a jove, tancat en un col·legi religiós, vaig escriure: Mor una vida, es trenca un amor. Prometeo, 1981. Bromera, 1989.
Una novel·la els mèrits de la qual no us contaré ja que això ha estat obra del professor Lluís Meseguer. Però sí que us diré que en aquesta obra reivindique el propi coneixement del cos, que tant ens han amagat al llarg de la història, i l’amor, sobretot enfront dels condicionaments de classe com passava en els nostres temps de joventut. Defense el dret de Sergi i de Maria, de classes diferents, a trencar els prejudicis socials i el classisme. La llibertat i el dret a estimar-se. Crec que molts de vosaltres l’heu llegida i la coneixeu. Per això us en llegiré un fragment del capítol 22.
“—Perquè tu ets ric, Sergi, i els teus pares t’educaven per a això. I hi ha coses que els rics poden fer i coses que no està gens bé que facen, al revés que els pobres.
—Jo no sé, Maria, si vull ser pobre o si vull ser ric. Ara solament sé que delere ser lliure i poder-te estimar. Jo, Maria, en aquestes nits passades de malsons, en les quals el desfici no em deixava conciliar el son, pensava moltes voltes com els homes són esclaus dels mateixos homes. Ets esclau quan de menut depens dels pares i t’ensenyen a creure que els majors sempre tenen raó; de major tens les pressions socials i un estat que et manen què has que fer, què no, a quina edat has de fer això i allò. I et prenen per boig si no ho fas o et fiquen en presó. De vegades semblem mones amestrades. Cadascuna representa un paper. Tu t’imagines, María, que cadascú fóssem lliures de fer la vida que desitjàvem, sense haver de molestar ningú? Ara vaig ací, ara visc amb tu, sense que mai hi hagués ningú que et digués què fas, on vas, vine ací, fes allò; que el món fos sense fronteres, de tots i per a tots.
—Com la mar?
—No, que ja la tenen repartida i dividida.
—Com el cel?
—Tampoc, que li han posat unes fronteres invisibles.
—Doncs, no manem de res, Sergi!
—Manem d’aquesta nit, si ningú no descobreix el nostre amagatall.
—I si ens descobrien?
—Ja no manaríem, si ens descobrien (…), perquè els menors no tenen cor per a estimar, ni ànima per a desitjar ser lliures.
—Tu creus que ens trobaran, Sergi?
—Aquesta nit no ens trobaran, ni potser demà ni l’altre, però acabaran trobant-nos, perquè ells tenen una xarxa amb forats més estrets que les xarxes dels mariners i aquesta xarxa impideix que poguem ser lliures per molt de temps, perquè, si no, tothom acabaría sent lliure i s’acabarien les xarxes.”
Si hi ha algun dret fonamental de les persones és el dret a la vida. Per això el terrorisme, siga del signe que siga, fins i tot l’institucional, és abominable. Ningú té dret a segar la vida de ningú per cap causa ni motiu. Ni que siga en una guerra per interessos estratègics o econòmics ni que siga en un acte suïcida. Jacqueline Rose formula una pregunta rellevant: per què el terrorisrta suïcida busca el que podríem anomenar l’abraçada de la mort, no solament matar a l’altre sinó morir amb ell? Tampoc no m’he pogut substraure a aquest problema i l’he tractat en dues novel·les: L’illa del faraó, tangencialment i en Camí sense retorn, totalment.
A L’illa del faraó. Bromera, hi ha les seqüeles o reguitzells físics i psicològics que li queden a Eduard quan el seu cos rep les conseqüències de l’explosió terrorista, i la mort del seu amic Tomàs, i tem veure’s rebutjat per Meritxell, a qui estima. En el capítol 2 trobem aquest diàleg entre Eduard i sa mare quan ell està encara hospitalitzat:
“Jo no sabia com reaccionar. En veure’m tan inútil, vaig voler descarregar la culpa en l’explosió de l’artefacte.
—Per què van posar cap bomba, mare?
Ella no tenia resposta per a aquella pregunta. Sabia que cap explicació, cap raó, no justificaria la meua situació, ni la mort, encara més terrible, de Tomàs.
—No ho sé, fill. Estan bojos…
…Tampoc no m’importava ja l’autoria de l’atemptat. Res no em retornaria el sofriment ni el cos malmés. Crec que tots els que atempten contra la vida tenen el mateix rostre. La mateixa grisor d’ulls. No coneixen les seues víctimes ni els interessa conéixer-les. Tomàs i jo hem estat les víctimes. No som ni el punt final. Carn de canó, només…”
Però Meritxell assumirà les conseqüències que li han quedat a Eduard.
“Meritxell es va traure la roba lentament, invitant que jo fera el mateix.
—Vull que el meu cos quede un perquè superes la nuesa del teu cos —em va dir.
Em vaig quedar parat, però em vaig traure la roba. Ella em va passar la mà pel braç i per la cama que havien estat ferits. Vaig sentir una tan gran emoció! Després Meritxell m’acaronà el cos. Tot seguit m’invità a fer el mateix amb el seu. Fins que ens vam abraçar, formant un sol cos. I una voluntat.”
A Camí sense retorn, Tabarca, 2007, Alí és un jove d’origen magribí que s’enamora d’Alba, valenciana. Però, en arribar a la universitat, els grups xenòfobs de la ultradreta valenciana acabaran per plantejar-se a Alí l’entrada en una cèl·lula terrorista. Gràcies a la constància d’Alba, Alí deixarà de perpetrar l’acte terrorista a l’estació de Metro de Colom, a València, però hauran de fugir per les sospites que hi ha sobre ell. Restablida la vida en un poblet abandonat dels Pirineus, les circumstàncies faran que un altre grup d’excursionistes d’ultradreta apallisse Alí. Aquest retornarà a pels explosius que havia amagat en una alqueria abandonada a prop de València. Quan es dirigia al primer autobús que va trobar, un cotxe patrulla va descobrir Alí. Un dels agents l’havia reconegut per la caçadora, tot i que la seua actitud esquiva l’havia fet sospitar.
“—Alto! Alto!
En veure els agents, Alí va córrer cap a l’autobús, que acabava d’obrir les portes. El policia acompanyant va baixar com un llamp i va provar d’atrapar-lo abans que pujara. No ho va aconseguir. Va pujar darrere seu. Però no va arribar a temps de res més. Tot seguit, es va sentir un tro terrible seguit d’un llampec enlluernador.
El segon policia va caure d’esquena empentat per l’ona expansiva, que li va fer saltar els timpans, i per l’impacte dels vidres que se li van clavar en la cara.
Es va armar una confusió terrible entre els passatgers ferits, atrapats entre la ferralla i els morts. Entre els vianants i els automobilistes…”
En El secret del collar de diamants, Tabarca, 2010, parle de la memòria històrica. I de la humiliació i injustícies que van patir els vençuts. I de l’autoritarisme dels pares sobre els fills. En la iniciada postguerra, un comerciant, franquista, mana furtar un valuós collar de diamants a una altra família de comerciants, que havien estat del bàndol dels republicans, o siga, de la legalitat. Amb els anys, Bernat i Maria es coneixen a l’institut i la notícia del collar farà que justament tots dos acaben interessant-se’n i enamorant-se. Però la família de Maria, l’avi de la qual havia manat robar el collar, no permetrà que ella s’enamore de Bernat, el fill dels Vilar. Quan sa mare se n’assabenta, diu ak Capítol 12.
“—Doncs ta mare ha mort per a tu, filla —va ser dràstica. Es va alçar i es retirà.
—Quan més voleu torcar-ho, més ho emplastreu —va murmurar Maria, que deplorava que els seus pares dugueren aquell tema d’una manera tan opaca i autoritària.”
Quan son pare va arribar a la nit, la va recriminar a l’hora del sopar:
“—Si creus que eixir públicament, davant de tot el poble, amb el nét d’una família amb la qual sempre hem tingut diferències, no és fer res malament, que vinga Déu Nostre Senyor i que ens convença del contrari!
—Encara estic esperant una explicació d’aqueixa enemistat, papà —va gosar dir Maria—. Ni ell ni jo tenim res a veure amb aquesta història que només és vostra.
—Sóc ton pare i, igual que ta mare, et prohibim que tingues cap relació amb eixe desgraciat! —va ser la rèplica de son pare.
—M’haureu de tirar de casa! Papà, ja s’han acabat els autoritarismes de la vostra època, saps? No es pot fer callar un fill per l’ordeno y mando!
Maria no va saber d’on havia tret la força per a enfrontar-se d’aquella manera a son pare, a qui sempre havia tingut un excessiu respecte. Però, de sobte, potser era la confiança en Bernat, havia vençut aquella por i s’havia enfrontat al seu autoritarisme.
—O t’alces tu de la taula o m’alce jo! —la va comminar son pare.
—Tranquil, que ja m’alce jo, papà…
Ni son pare ni sa mare donaven crèdit a les paraules de Maria. Son pare va pegar una punyada sobre la taula. Mentre Maria pujava les escales, encara va sentir sa mare:
—El nét dels Vilar se li ha embegut el cervell…”
En una altra escena hi ha el dret a prendre deicisions. Millor dit, el dret que molts pares creuen tenir que els fills, ja en ús de raó, no prenguen les seues pròpies decisions. És després que Maria ha quedat embarassada de Bernat.
“De quant de temps estàs? —va desviar sa mare el tema del collar.
—Des de mitjan abril…
Sa mare va comptar amb els dits els tres mesos que Maria duia embarassada.
—Has d’avortar! I quant més prompte, millor. No podem deixar passar ni una setmana més!
—No vull avortar, mamà! —la va tallar Maria.
—Que no vols avortar? Avortaràs vulgues o no! No voldràs que carreguem amb la vergonya de ser mare soltera i, a més, que siga fill del nét dels Vilar, veritat? Seríem la riota de tot el poble per partida doble! —cridava sa mare, que havia entrat en un estat d’histèria davant la negativa de Maria. A sa mare no li passava per la imaginació que es pogués donar aquella situació de vergonya familiar.
—(…) Ni ell ni jo no tenim cap culpa del que haja passat entre la seua família i la nostra. O, millor dit, entre els seus avis i els meus. Ell i jo volem quedar al marge dels vostres problemes. Cada u que carregue amb la seua culpa! Deixeu-nos en pau!”
La llibertat de religió fa poc que la vam conquistar ací, al nostre estat. Tots recordem els anys del cacionalcatolicisme, de malaurada memòria.
En La maledicció del graal càtar, El Bullent, 2010, la tracte a bastament, quan el papa Inocenci VIII es va aliar amb el rei francés per tal d’acabar amb l’heretgia càtar. Elisenda recorda en el Capítol 11 els 205 perfectes que han estat cremats als peus del Pog de Montsegur:
“Quin horror, Déu meu! En fer-nos eixir del castell, ens dugueren al peu del Pog, la muntanya coronada pel castell, on hi havia preparada la foguera. I ens obligaren a presenciar, acompanyats per la gent del poble, com cremaven els dos-cents cinc perfectes, hòmens i dones, entre ells la tia Esclaramunda. L’aire s’omplí d’olor a carn cremada. Els perfectes no paraven d’elevar els seus càntics al cel. Jo mateixa hauria volgut estar en mig d’ells, cantant i pujant al cel en la seua companyia i contemplar la glòria del Nostre Senyor, perquè aquest món s’ha convertit en un infern. L’infern que els cristians asseguren que espera als pecadors després de la mort.”
Us vull parlar de Wallu, la filla de la selva. Tots coneixem les guerres fratricides que han assolat Àfrica, el paradís imaginari de la selva que hem vist repetidament trencat i ens ha horroritzat, i la pràctica de l’ablació. La novel·la la vaig cedir a l’ONG Asamanu que l’ha publicada. Diu al capítol 13:
“Al camp, en un principi parlava i jugava amb Minnie i Nabit. Després, amb Muhammad i amb Nirba, sobretot. A poc a poc, Nirba i jo vam fer noves amigues de la nostra edat, al sector on érem. Durant els anys que hi vam estar, vam anar creixent fins a fer-nos unes joves ben maques. I ja que parle de la nostra pubertat, he de recordar no sense un bri de tristesa, l’ablació del clítoris que va patir Tina… Al camp, estava terminantment prohibit el costum de practicar l’ablació a les xiquetes. Es perseguia amb severitat i es castigava amb l’expulsió. Doncs la mare de Tina, pensant que ningú no se n’assabentaria, va practicar l’ablació a la seua filla amb l’ajut d’una dona inexperta. I Tina va sagnar tant que la van haver d’ingressar a l’hospital. Per sort, la van salvar. Però van expulsar la seua mare, que va deixar la seua filla a la cura de l’organització internacional…”
En la situació tan crítica internacionalment, no puc menys d’acabar llegint-vos, extret de La violinista de París, Bromera, 2010, un al·legat contra les guerres. Al capítol 16, conta Bernat:
“Ens hi vam acostar i vam descobrir que era tot un búnquer. Ens vam quedar aturats. Aquell búnquer devia ser de la Primera o de la Segona Guerra Mundial, vam pensar. Aleshores ens va vindre al cap com un paradís com aquell podia ser malmés o esborrat per la desraó dels homes. Tot i que no seria l’únic senyal que va quedar de la invasió dels alemanys en terres bretones que, segons vam saber més tard, havien assolat la ciutat de Brest durant la Segona Guerra Mundial. Céline i jo buscàvem on refugiar-nos, si més no, de moment, i vam observar l’entrada que tenia. I hi vam penetrar com uns furtius. Dins estava relativament net. La polsl que tot ho envaeix. Però estava lliure de pedres i de restes de metralla. De manera que vam decidir que, de moment, ens hi quedaríem. Que si els alemanys l’havien contruït per matar, nosaltres hi faríem l’amor. Fes l’amor i no la guerra, era el lema dels hippies, feia anys, i nosaltres el duríem a la pràctica i profanaríem amb el nostre amor el santuari fet per a la destrucció.”
I per acabar, unes últimes consideracions. He dit que també als països constitucionalment democràtics no sempre es respecten els drets recollits en la Declaració Mundial dels Drets Humans. De vegades la seua manca es pot disfressar de mil maneres, subterfugis… No vull parlar del dret de decisió a l’autodeterminació, que ja sé que no toca, per exemple. Vull parlar de fets més quotidians, com el dret a una expressió i a una informació veraces i neutrals, com les que manquen en molts mitjans de comunicació, emissores de ràdio o canals televisius, terriblement partidistes, però vull fer referència especialment a mitjans públics, com la nostra RTVV. I també vull unir-me a un clam reivindicatiu que recorre el nostre País Valencià de nord a sud: el dret a la lliure recepció d’informació a través de mitjans que comparteixen la nostra llengua comuna, la llengua catalana. I per tant la reciprocitat entre aquests mitjans. Ja heu intuït que, en concret, em referisc a un canal del qual hem gaudit durant vint-i-sis anys: els canals de la CCRTV, popularment, TV3. I vull rebre IBT i que ells reben els canals de RTVV. Parafrasejant al nostre molt honorable, i amb tots els respectes pel seu avi, potser l’obsessió del nostre president per escapçar la nostra llengua i cultura és perquè el seu avi no li va saber transmetre l’amor i la tendresa per una llengua i cultures mil·lenàries, amb vocació de present i de futur, i només li va transmetre el folclore decimonònic de la barraqueta i els saragüells, molt respectables, però passats de moda. No hi ha cap dret que siga menut. No hi ha cap dret que haja de ser menystingut, com la prohibició perquè Raimon cantara a Xàtiva, la seua ciutat natal, ni que ho fera Lluís Llach a València el 16 d’abril, ni que ho hagen prohibit a Obrint Pas a Alcoi…, perquè si ho deixem córrer, si perdem els drets que considerem més prescindibles, a poc a poc perdrem els imprescindibles i aquesta potser siga la trampa dels libertocides que sempre estan a l’aguait de recuperar el poder omnímode i no hem de caure en el parany de donar-los-en l’oportunitat. Tot dret, senyores i senyors, fa paret. I la paret que sosté la democràcia i, conseqüentment, els fonaments dels drets humans, ha de ser forta, indestructible.
Moltes gràcies.
Joan Pla
Torna al BLOC
